Santuari

La imatge de la Mare de Déu de Refet és venerada a l’ermita del mateix nom en el terme de la baronia de Seró.

L’ermita està emplaçada als peus del Puig del Grealó i de la serra de la Força, als plans que formen la base d’aquesta, en la cruïlla dels camins que menen de Seró a La Força i de Colldelrat a El Gos. Des d’aquesta situació de privilegi, podem gaudir, a més del silenci i la pau espiritual, d’una àmplia panoràmica de la vall del Senill on hi sobresurt l’antiga baronia de Seró, aixecant-se vigilant i altiva.

Història

Les restes d’un poblat amb diverses troballes arqueològiques ens indiquen que aquest indret va ser habitat a l’edat del bronze (1800-1100 aC), però la història escrita d’aquest espai no apareix fins l’edat mitjana amb la referència a l’alzina, esdevinguda mil•lenària, que va ser aixopluc de n’Arnau Mir de Tost per al seu descans durant les seves batalles contra els musulmans del Mascançà, antiga província àrab situada a l’actual Pla d’Urgell. No és, però, fins al 1133 que per primer cop trobem referències de la propietat del lloc quan en Pere Ramon, un habitant procedent de Grealó, esmenta Refet com una deixa dels seus pares. I pel que respecta a construccions, donat que la imatge que es venera a l’ermita és una talla romànica de finals del s. XII i principis del XIII, hem de pensar en l’existència, en aquella època, d’una edificació religiosa. A l’any 1657, el pare Narcís Camós publicà: “En un pedazo de tierra que se llama término de Rafet, de la parroquia de Santa María de Saró, se venera una imagen de la hermosa Paloma, Maria. Intitúlase de Rafet por razón del lugar donde está”. El 8 de maig del 1716, en el llibre de visites pastorals del Bisbat d’Urgell s’hi escriu: “Així mateix es troba una Ermita construïda i fundada en el terme de Seró; l’altar és de Nostra Senyora de Refet, i està amb tota decència”. L’església actual data de l’any 1765. Aquesta construcció es va fer utilitzant les restes de l’antiga ermita. Al 1858 s’hi construí la casa dels ermitans que s’afegia al conjunt i des de llavors la casa va estar habitada per una família fins al 1973. La joia del monestir és la talla romànica de la Mare de Déu de Refet, que va ser salvada durant la guerra per la família que habitava la casa substituint-la per la figura de Santa Llúcia. D’aquesta manera els assaltants varen llençar al foc la imatge que no era. El dia 8 de setembre del 1940 amb motiu de la festa major de Seró, va retornar al seu lloc original . L’any 1973, degut a les obres de restauració de l’edifici, la talla quedà en custodia del rector de Seró i una família d’aquesta localitat; mentrestant, una rèplica presidia l’altar major. El dilluns de Pasqua del 1986, s’hi estableix la comunitat benedictina de la congregació de Nostra Sra. d’Esperança, la qual cosa propicià la tornada de la imatge de la Mare de Déu de Refet al seu lloc de culte el 12 d’octubre del 1986.

L’ermita i el conjunt artístic i arquitectònic

El conjunt arquitectònic de Refet consta bàsicament de dos edificis, essent el principal el que s’ha anat bastint a partir de l’ermita original. S’hi basteix en primer lloc l’església, datada al 1765 i ampliant-se posteriorment, el 1858, amb la casa de l’ermità on avui hi han les dependències de la comunitat.

A l’interior hi destaca el gran retaule barroc realitzat l’any 1876. Aquest retaule, que abasta tot el mur de l’altar major, emmarca el cambril de la Mare de Déu. Mn. Armengol ens explica que durant la guerra civil uns soldats destacats a Refet varen disparar dues bales a aquest retaule, una d’elles està incrustada a l’ull dret de la imatge del Pare Sant que corona el retaule i l’altra es troba uns centímetres més a l’esquerra podent-se apreciar, ambdues, fàcilment. A més de les imatges de la Mare de Déu de Refet, de Santa Llúcia i de Sant Pelegrí, a sobre de la saleta del perdó s’hi troba una pintura moderna, obra de l’artis ta Jesús Massana, fill d’Oliola. Completant la imatgeria religiosa, al jardí del monestir, hi observarem les restes d’una creu de terme gòtica fixada sobre un pilar. Fora del recinte, a uns cent metres de l’entrada, hi ha la creu de terme que marca el límit de la propietat del monestir de Refet. A l’any 1936 es va destruir l’escultura de la creu situada al damunt de la columna i es va substituir per una de ferro. A l’any 1977, coincidint amb l’aplec del primer de maig, s’hi va instal• lar una creu semblant a l’original, obra d’en Francesc Sala. Tampoc podem deixar de visitar, fora del recinte, el pedró de la Mare de Déu de Refet situat al darrere del santuari, al camí que condueix a Ponts. Aquest pedró, anomenat l’Oratori, marca el punt on es va trobar la imatge.

La talla romànica de la Mare de Déu de Refet és una peça policromada de 60 centímetres, de factura hieràtica i rústica esculpida en un taller rural. L’escultura presenta a Maria com la seu de la Saviesa i tron de la Divinitat, mostrant-nos el seu fill que beneeix amb la seva mà dreta. La verge està asseguda sobre un setial i vesteix túnica i mantell, a més d’un vel que li cobreix el cap. El fill, que representa un nen d’uns 7 anys, porta una túnica. La restauració que es va fer després de la guerra va amagar l’expressió primitiva d’aquesta escultura. A la sala d’exvots s’hi pot veure la col•lecció de vestits de la Mare de Déu, els quals, eren fets i donats per mans devotes de la verge. La tradició de vestir a la Mare de Déu de Refet es va trencar l’any 1973, quan va ser traslladada per les obres de restauració del Santuari. A Refet s’hi venera, també, el gloriós Sant Pelegrí, confessor, que és patró dels caminants, la devoció del qual ve donada per la solitud de l’indret. Al no haver-hi una data concreta de celebració de la onomàstica d’aquest sant se li cantaven els goigs quan es visitava el Santuari. Santa Llúcia té dedicat un petit altar a l’església, on els 13 de desembre les famílies de la contrada la visiten i li canten els goigs. Santa Llúcia és especialment estimada en aquest lloc, ja que amb el sacrifici de la seva imatge es va salvar del foc la talla romànica de la Mare de Déu de Refet.

Llegendes i tradicions

Fou al 1975 quan el xil•lògraf Ricard Vives i Sabaté, de Vilanova i la Geltrú, realitza una col•lecció de 5 goigs per a les devocions de Refet, dos d’ells dedicats a la Mare de Déu, l’un al Pedró i l’altre a l’Església; a la lloança de la Santa Creu, en homenatge a la creu de terme de Refet amb text de Mn. Cinto Verdaguer; un altre a Santa Llúcia, essent el darrer el dedicat al gloriós Sant Pelegrí, confessor. En els texts d’aquests goigs s’hi troben algunes de les llegendes i tradicions del lloc de Refet, com ara el cas del nen de Montclar d’un any i mig d’edat, a qui el 6 d’agost del 1643 li va caure una pedra al cap i, ja donat per mort, la Mare de Déu li va salvar la vida. Una altra llegenda ens parla de la intersecció de la verge en el salvament de dos capellans als que una crescuda del Segre se’ls va endur riu avall. Al text de l’Ave a la Mare de Déu de Refet s’hi reflecteix la llegenda del pastoret de Cal Vall de Seró, que trobà la imatge en el lloc on actualment hi ha el pedró i que cada cop que se l’enduia embolicada amb la seva capa cap al poble per ensenyar-la, quan arribava al davant de l’amo per mostrar-la ja ho hi era: havia retornat al lloc d’origen. Això es repetí tres cops i va ser llavors que es decidí bastir en aquell lloc una ermita on venerar a la Mare de Déu de Refet. També, en aquest text de l’Ave, es parla del canvi de la talla per la imatge de Santa Llúcia per salvar-la del foc durant la guerra civil. Un altre dels miracles que se li atribueix a la verge és el del 9 de juny del 1639, quan en una sequera molt important els habitants de la comarca demanaren a diverses marededéus que fes ploure. Aquesta petició la va concedir la Mare de Déu de Refet quan, després de traslladar la imatge a l’església parroquial, arribà la pluja. És per això que a aquesta Mare de Déu se la invoca quan cal que plogui. També era tradició concretar els prometatges al peu de la mil•lenària alzina; així com, durant molts anys, el mantell que portava la Mare de Déu es portava a casa de les parteres que el demanaven, ja que hi havia la creença de que cobrint-se amb ell, el part seria molt curt.

Festivitats

La primera festivitat del calendari és l’aplec del primer de maig, que fins al 1970 es celebrava els dilluns de Pasqua i que encara acull a molta gent de la comarca. Aquest aplec s’iniciava amb una processó encapçalada amb els cants i el ball de cascavells que des de la creu de terme anava fins a la porta del Santuari. Aquesta tradició es va perdre l’any 1923. L’any 1977, amb motiu de la inauguració de la creu restaurada, es recuperaren lletra i música i es féu la processó com es feia antigament amb la tornada:

Entorn Vós s’apleguen
nens, joves i vells
amb dansa joliua
la dels cascavells

El 8 de setembre, dia de les marededéus trobades, se celebra a Refet la seva festivitat amb ofici concelebrat. Aquesta festa coincidia amb la festa major de Seró, població que té el patronatge de la Mare de Déu de Refet. Altres festivitats són el 12 d’octubre, que es fa l’ofrena dels fruïts després de la collita, i el 13 de desembre, dia de Santa Llúcia.

La comunitat benedictina de Refet

La congregació de Nostra Senyora de l’Esperança va ser creada el Croixrault, al nord de França, el primer d’octubre de 1966 per Henri-Marie Guilluy. Aquest monjo benedictí, mestre de novicis veia que havia vocacions que no podien realitzar-se pel fet que el Vaticà no accepta ministres de la fe amb deficiències físiques. La seva petició d’acceptar en l’ordre persones amb aquesta situació va ser rebutjada i, després de tres anys d’intentar-ho, va aconseguir el permís per a crear una congregació formada amb monjos que patien aquestes circumstàncies. Avui, aquesta congregació ja disposa d’unes vint comunitats, dues d’elles femenines, situades bàsicament a França. Refet va ser l’única casa a Catalunya. Aquesta congregació, que es regeix sota la regla de Sant Benet aplicada amb variacions establertes per preservar la salut dels monjos, està oberta a les vocacions de persones amb limitacions físiques. Per professar, cal passar un mínim de 9 anys en situació de formació abans de realitzar la professió perpètua. Va ser el 1986 quan en Refet es va instal·lar aquesta petita comunitat benedictina fundada per Joan M. Vendrell, i va dependre dels bisbes d’Urgell i d’Amiens.

La manca de vocacions i l’edat i la salut dels monjos van forçar el tancament del Monestir de Santa Maria de Refet en l’any 2009.

Durant 8 anys un sacerdot, Mn. Josep Sauter, i els fidels dels pobles del voltant del Santuari han conservat el Monestir i el Santuari demanant-li a la Mare de Déu una comunitat que pogués tornar a obrir el Monestir.

La comunitat de verges consagrades de Refet

El 23 de març de 2016 ha tornat a habitar al Monestir una petita llavor de vida consagrada femenina. Que Santa Maria de Refet les beneeixi!

Text: Ramon I. Canyelles
http://artesadesegre.tripod.com

Accés i situació

Per arribar al santuari, sortirem d’Artesa per la carretera de Ponts i al punt quilomètric 109, al trencall que ens condueix a Seró, trobarem la indicació per accedir a la pista enquitranada que, creuant la carretera i salvant un desnivell d’uns 50 metres, ens conduirà al Monestir de Santa Maria de Refet.